Contramarques
Les contramarques en les monedes antigues d'Hispània (segles III-I a.C.)
Les monedes antigues mostren informació addicional mitjançant l'aplicació de contramarques. L’evidència numismàtica indica que aquest fenomen és quasi tan antic com la invenció de la moneda, ja que en les primeres emissions d’electre apareixen marques aplicades per particulars des de principis del segle VI a.C. (Le Rider 1975: 27–28). El contramarcat es va difondre ràpidament per tot el Món Antic, especialment a partir de l’època hel·lenística, quan es detecta que els organismes estatals també començaren a aplicar les seues pròpies marques (Le Rider 1975: 37). Sens dubte, els romans foren els més efectius i pragmàtics en l’aplicació de contramarques. En les seues monedes s’han documentat nombrosos punxons, tant d’origen privat com estatal-cívic, especialment entre els segles I a.C. i I d.C., encara que a la part oriental de l’Imperi es troben marques fins al segle III d.C. (Howgego 1985). La península ibèrica no va quedar al marge d’aquest procés que s’estenia pel Mediterrani, ja que les monedes mostren que des de finals del segle III a.C. ja es començaren a aplicar (Cerdà 2022: 227, 230, núm. 32).
L’estudi de les contramarques aplicades sobre el numerari peninsular és difícil d’abordar a causa de la descontextualització arqueològica del material i el desconeixement quasi absolut del significat que es pretenia transmetre. Per això, la seua anàlisi va despertar poc interés entre erudits, antiquaris i estudiosos des del segle XVIII fins al XX. A partir d’aquell moment, es van iniciar els primers treballs rigorosos en què autors com Vives, Vigo o Guadán intentaren aproximar el significat i la utilitat de les marques que documentaren (vegeu una síntesi bibliogràfica en Cerdà 2022: 222–224). En l’actualitat, aquest objecte d’estudi continua avançant amb publicacions convencionals i en línia que han permés la difusió i l’accés a nombroses monedes contramarcades que eren alienes al món de la investigació fa dècades. Malgrat tots aquests esforços, encara queda molt per conéixer sobre les contramarques hispàniques, tot i que la seua anàlisi permet apreciar la complexitat del sistema monetari peninsular i els diferents usos secundaris que va tindre part del seu numerari.
Per a l’elaboració d’aquest índex de contramarques s’han estudiat al voltant d’un miler de monedes. Aquest conjunt monetari comprén un gran nombre de marques llegibles i, en menor mesura, altres la lectura de les quals és incerta o dubtosa perquè no es gravaren adequadament o perquè es tracta de grafits o incisions irregulars. Després de descartar el material incert, s’han catalogat 120 tipus diferents de contramarques, que es mostren ordenats numèricament. Alguns d’aquests tenen variants que s’han definit amb lletres (1a, 1b, 1c, etc.), de manera que en total s’han seqüenciat 158 agrupacions de contramarques entre els 120 tipus i les 40 variants. Les marques que componen el catàleg s’han ordenat seguint la sistematització que proposa el catàleg APRH (p. 324–326; figures animades, inanimades, objectes incerts i lletres/signes). En cada cas, es pot visualitzar la informació formal, cronològica i bibliogràfica relativa a cada agrupació, ja que l’índex permet desplegar el contingut o accedir directament a la fitxa de cada tipus, a més de facilitar l’accés a les monedes en cada cas.
Més de la meitat de les contramarques que presentem es van estampar entre el segle III a.C. i la dècada dels anys 40 a.C. per les seues característiques formals, epigràfiques o pel tipus de monedes sobre les quals es documenten, sent especialment abundants durant la primera meitat del segle I a.C. (Taula 1). El desenvolupament del contramarcat de monedes a la península Ibèrica hauria anat en paral·lel amb el control de les províncies hispàniques per part de Roma i amb el procés gradual de monetització del territori (Cerdà 2022: 230–231). Això explicaria l’auge en l’aplicació de marques que es va experimentar cap a mitjans del segle I a.C., moment en què l’ús de la moneda estava definitivament assentat entre la població hispànica.
Taula 1. Divisió cronològica i percentual dels 160 grups (120 tipus i 40 variants) de contramarques.
La resta de punxons documentats són d’època Imperial, ja que també es van estampar sobre monedes provincials. La presència d’aquestes contramarques imperials sobre numerari dels segles II i I a.C. evidencia que aquestes peces van estar en circulació durant un llarg període de temps, que en ocasions va poder ser d’un segle o més, tal com s’ha documentat en l’estratigrafia arqueològica (Campo, Ruiz de Arbulo 1989: 159–160).
Totes les contramarques que presentem apareixen aplicades amb punxons de xicoteta grandària (entre 1 mm i un poc més de 10 mm) amb formes rectangulars/quadrades, redones/ovals, romboidals, triangulars, incises o puntejades. Destaquen en nombre els punxons rectangulars i les incisions de caràcter epigràfic. Els artesans que van estampar les marques foren, en molts casos, molt sistemàtics en la disposició sobre l’anvers o el revers de les peces, encara que en molt poques ocasions podem saber si la seua aplicació va ser cívica, particular, relacionada amb un ofici, amb el comerç, amb algun personatge històric, amb alguna utilitat pràctica o amb el món militar. Estem convençuts que pròxims descobriments podran ajudar a definir millor la funció de cada marca.
Aquest catàleg transcendeix els límits de les publicacions en paper, ja que seqüencia els diferents punxons documentats i les monedes atribuïdes a cada tipus, fent possible l’accés a la totalitat del material d’estudi. A més, permet realitzar ajustos i ampliacions progressius de l’índex davant l’aparició de contramarques inèdites fins al moment.
L’estudi de les contramarques aplicades sobre el numerari peninsular és difícil d’abordar a causa de la descontextualització arqueològica del material i el desconeixement quasi absolut del significat que es pretenia transmetre. Per això, la seua anàlisi va despertar poc interés entre erudits, antiquaris i estudiosos des del segle XVIII fins al XX. A partir d’aquell moment, es van iniciar els primers treballs rigorosos en què autors com Vives, Vigo o Guadán intentaren aproximar el significat i la utilitat de les marques que documentaren (vegeu una síntesi bibliogràfica en Cerdà 2022: 222–224). En l’actualitat, aquest objecte d’estudi continua avançant amb publicacions convencionals i en línia que han permés la difusió i l’accés a nombroses monedes contramarcades que eren alienes al món de la investigació fa dècades. Malgrat tots aquests esforços, encara queda molt per conéixer sobre les contramarques hispàniques, tot i que la seua anàlisi permet apreciar la complexitat del sistema monetari peninsular i els diferents usos secundaris que va tindre part del seu numerari.
Per a l’elaboració d’aquest índex de contramarques s’han estudiat al voltant d’un miler de monedes. Aquest conjunt monetari comprén un gran nombre de marques llegibles i, en menor mesura, altres la lectura de les quals és incerta o dubtosa perquè no es gravaren adequadament o perquè es tracta de grafits o incisions irregulars. Després de descartar el material incert, s’han catalogat 120 tipus diferents de contramarques, que es mostren ordenats numèricament. Alguns d’aquests tenen variants que s’han definit amb lletres (1a, 1b, 1c, etc.), de manera que en total s’han seqüenciat 158 agrupacions de contramarques entre els 120 tipus i les 40 variants. Les marques que componen el catàleg s’han ordenat seguint la sistematització que proposa el catàleg APRH (p. 324–326; figures animades, inanimades, objectes incerts i lletres/signes). En cada cas, es pot visualitzar la informació formal, cronològica i bibliogràfica relativa a cada agrupació, ja que l’índex permet desplegar el contingut o accedir directament a la fitxa de cada tipus, a més de facilitar l’accés a les monedes en cada cas.
Més de la meitat de les contramarques que presentem es van estampar entre el segle III a.C. i la dècada dels anys 40 a.C. per les seues característiques formals, epigràfiques o pel tipus de monedes sobre les quals es documenten, sent especialment abundants durant la primera meitat del segle I a.C. (Taula 1). El desenvolupament del contramarcat de monedes a la península Ibèrica hauria anat en paral·lel amb el control de les províncies hispàniques per part de Roma i amb el procés gradual de monetització del territori (Cerdà 2022: 230–231). Això explicaria l’auge en l’aplicació de marques que es va experimentar cap a mitjans del segle I a.C., moment en què l’ús de la moneda estava definitivament assentat entre la població hispànica.
| Període | Grups | % |
| Finals del segle III a.C. | 3 | 1.9 |
| Segle II a.C. | 9 | 5.7 |
| Finals del segle II-Inicis del segle I a.C. | 12 | 7.6 |
| Inicis-mitjans del segle I a.C. | 113 | 70.9 |
| 40 a.C.-40 d.C. | 17 | 10.1 |
| Incert | 6 | 3.8 |
Taula 1. Divisió cronològica i percentual dels 160 grups (120 tipus i 40 variants) de contramarques.
La resta de punxons documentats són d’època Imperial, ja que també es van estampar sobre monedes provincials. La presència d’aquestes contramarques imperials sobre numerari dels segles II i I a.C. evidencia que aquestes peces van estar en circulació durant un llarg període de temps, que en ocasions va poder ser d’un segle o més, tal com s’ha documentat en l’estratigrafia arqueològica (Campo, Ruiz de Arbulo 1989: 159–160).
Totes les contramarques que presentem apareixen aplicades amb punxons de xicoteta grandària (entre 1 mm i un poc més de 10 mm) amb formes rectangulars/quadrades, redones/ovals, romboidals, triangulars, incises o puntejades. Destaquen en nombre els punxons rectangulars i les incisions de caràcter epigràfic. Els artesans que van estampar les marques foren, en molts casos, molt sistemàtics en la disposició sobre l’anvers o el revers de les peces, encara que en molt poques ocasions podem saber si la seua aplicació va ser cívica, particular, relacionada amb un ofici, amb el comerç, amb algun personatge històric, amb alguna utilitat pràctica o amb el món militar. Estem convençuts que pròxims descobriments podran ajudar a definir millor la funció de cada marca.
Aquest catàleg transcendeix els límits de les publicacions en paper, ja que seqüencia els diferents punxons documentats i les monedes atribuïdes a cada tipus, fent possible l’accés a la totalitat del material d’estudi. A més, permet realitzar ajustos i ampliacions progressius de l’índex davant l’aparició de contramarques inèdites fins al moment.